14.10.12

Pit i amunt!


El passat dissabte 6 d’octubre vaig poder participar al Concurs de Castells 2012 a la Tarraco Arena. Ja havia vist castells alguna vegada en directe i per la tele, però mai havia participat com ho vaig fer dissabte, a la pinya dels Bordegassos de Vilanova.


En acceptar la prosposta d’en Tirs, company de feina i bordegàs, el primer problema que se’m va plantejar van ser els pantalons blancs. Si per alguna cosa sóc coneguda és per vestir de negre; d’on trec uns pantalons blancs? Per sort, els vaig trobar a aquesta botiga on els pixapins trobem tota la roba necessària per fer el pixapí ben equipats.



El següent pas era buscar amb qui anar i com. Però això va ser fàcil, dos amics ens van deixar enganyar i un té cotxe! En arribar a Tarragona vam començar a veure grups de gent amb pantalons blancs i camises de colors: aquests van al concurs, anàvem dient.

Després de trobar-nos amb la colla i posar-nos la samarreta, vam enfilar cap a la plaça. Allà, vam anar entrant per orde i quan la plaça va estar plena de colors per les camises de les colles, va sonar Els Segadors per marcar l’inici de la festa.

Sempre s’ha dit que entre colles hi ha rivalitat, i més quan es tracta del concurs, però també hi ha molt de respecte. Silenci quan una colla està carregant un castell, aplaudiments davant un gran èxit i, si cal, uns s’uneixen a la pinya d’una altra colla. Il·lusió.

El que més em va impactar, però, va ser formar part de la pinya. Vaig redefinir un parell de conceptes: el contacte humà i l’expressió castellana “arrimar el hombro”. Perquè quan formes part d’una pinya et toques molt, tot el teu cos entra en contacte amb el company de davant i de darrera. Jo no sóc gaire del contacte amb desconeguts, però no em va semblar gens desagradable. I es fa pressió, molta. Quan penses que ja esteu fent tota la força possible, notes una força a l’esquena que t’empeny encara més. Esforç. Sonen les gralles i saps que l’intent és bo. Els crits del públic, del cap de colla i dels companys t’ajuden a saber què està passant, perquè tu amb el cap enganxat a l’esquena del de davant no pots veure res. Només podràs veure alguna cosa, si fugaçment mires de reülll. En acabar, crits d’eufòria i abraçades. Emoció.

Però no sempre va tot bé, també hi ha caigudes. Els castells no sempre són perfectes, i per més que els hagin assajat, poden fer llenya. Aplaudiments per mostrar recolzament i que l’ànim no minvi.

I com que es tracta d’un concurs no ens podem oblidar de les puntuacions: els Bordegassos vam ser guanyadors de la jornada del dissabte! L’endemà, va ser el torn de les colles grans. Aquest cop des del sofà de casa, vam veure l’espectacle que ens van oferir: castells impossibles carregats i descarregats, merescuda victòria per als verds de Vilafranca, i empat entre les colles de Valls. A la classificació final, els Bordegassos van acabar a la gens menyspreable posició 12!

En Tirs va prometre que dilluns aniria a la oficina vestit de casteller, i així va ser. Jo em vaig posar la samarreta per mostrar l’orgull bordegàs. Els pantalons blancs, vaig pensar que ja no calia.

PD: Per cert, em veieu a la foto? :)

1 comentario:

Tirs dijo...

En primer lloc agrair-vos, a tu però també a la Laia i a en Daniel, que compartissiu la vostra força amb nosaltres per al Concurs. Cada mà compta! I a banda d'això, del gran favor que li vareu fer a la meva colla, a mi personalment em va fer molta il·lusió tenir-vos allà.

Dit això, comentar la part que més "gràcia" m'ha fet: la del contacte humà. Abans de començar a fer castells, jo tampoc era gaire de "tocar-me" amb desconeguts i, de fet, ni amb coneguts. Allò dels "Free Hugs" em semblava una solemne xorrada. Ara, però, ja practico les "salutacions castelleres": un cop de palmell a l'espatlla, una abraçada... tant amb gent de la meva colla com en retrobar a plaça coneguts d'altres colles. I, la veritat, m'agrada. Dóna sensació de fraternitat. I no sé si estarà relacionat, però des de fa uns anys he notat que, sense abandonar la meva racionalitat a ultrança, sóc més emocional. En resum: m'he enriquit.

I recorda: saps que ets casteller quan acabes xop de suor, saps que una bona part no n'és teva, i no t'importa.


Pit i amunt!